El pseudo-anonimat d’aquest blog em permet fer de quan en quan la confessió de petits pecats. Avui ho tornaré a fer.

Ho confesso: fins divendres passat mai a la vida havia anat a un festival de música. En la meva prehistòria vaig estar a punt d’anar a allò que en deien Escalarre, ara cada any dic que baixaré a Benicàssim i no ho faig mai.

Tampoc he trepitjat el Primavera Sound, ni el Festimad, ni el BAM, ni el PopArb, ni l’Acampada Jove… i no cal que busqui més perquè ni tan sols he anat mai al Sónar!

Però com deia abans això s’ha acabat: divendres vaig sortir de l’armari i vaig anar al Summercase. Torno a repetir que les crítiques les deixo pels especialistes musicals d’aquí i d’allà, però sí que diré que em va semblar que aquest tipus de propostes tenen una mica de trampa.

D’entrada si ets més o menys fan d’un dels grups que hi toquen ho passaràs malament. A nosaltres ens feia gràcia repetir amb els Antònia Font i quedar-nos una mica sords amb l’encesa de Mogwai, però com que el públic va al mogollón i tant podrien estar escoltant un all com una ceba, en comptes de gaudir del concert vam acabar havent de fer el gest surrealista del psssstt! de silenci a centenars d’aprenents de hipsters que no feien mes que tocar allò que no sona.

Després hi ha la trampa de la programació. T’enlluernes (relativament) amb un cartell de lujo, però després els horaris, el sentit comú i el no gaudir del do de la ubiqüitat fan que hagis de triar la meitat de la meitat de la meitat del que t’ofereixen per acabar veient quatre cosetes (i ja he dit que a més mal vistes).

Ara bé, si al final gràcies a l’amic d’un amic d’una amiga d’una amiga de la companya de feina d’una amiga t’acaben regalant una pulsereta groga que et permet entrar i sortir de la caixa del Summercase com aquell qui res, això dels festivals potser sí que val la pena.

Ahir vam satisfer una de les tradicions més sanes dels estius barcelonins: pujar a Sala Montjuïc.

Així com els periodistes de les seccions de viatges o gastronomia del Financial Times confessen deontològicament si han estat convidats pels establiments del quals en fan la crítica, jo he d’admetre, abans de començar, un pecat similar; pecat que a més té l’agreujant d’amistat amb les inventores d’aquesta consolidada proposta cultural a la fresca.

Després d’anys de fer l’excursió fins el Castell (ahir va tocar fer-la en un taxi conduit per, atenció tots aquells qui ja sabeu de què va el tema, un paquistanès), ahir em vaig tornar a repreguntar sobre el per què de l’estimulant èxit que Sala Montjuïc assoleix any rera any.

Algun periodista ha explicat aquest “pujar a Sala Montjuïc” com un conte; no és mala idea, un conte, en tot cas, que té molts protagonistes i on destaca un espai espectacular que no deixa a ningú indiferent.

Tens la ciutat als teus peus, baixes a un fossar circumdat per uns murs gruixudíssims que han canviat la realitat dels afusellaments per la ficció del cinema, fas una mica de pícnic, comparteixes el moment, t’ambientes amb un concertet prou decent, passes una mica de fred, fas el cultureta…

M’atreviria a dir que és un cicle de cinema on el de menys és el cinema; no perquè no t’importi, sinó perquè ja dones per descomptat que la programació serà bona i el què busques és una proposta rodona que contes i posts no acabaran mai d’explicar bé del tot.

De vegades però, aquest despreocupar-se de la pel·lícula és una mica arriscat. Ahir per exemple, La Soledad (pdf) diguem que no va ser del tot entesa per força gent que va marxar abans d’hora. Jo en canvi vaig arribar a sentir-me un protagonista més de l’ascètica pel·lícula de Jaime Rosales: rodejat per milers de persones, però en el fons completament sol absort en l’íntim i excepcional exercici de comprendre el cinema.

Ja que tinc una setmana boja que no em permet mantenir el ritme d’actualitzacions del blog, intentaré matar dos ocells d’un tret.

De passada que omplo una mica això, dono un cop de mà a un bon amic que aquest cap de setmana sembla que es disfressarà de ves a saber què en pro de la divulgació arqueològica…

Després diuen que els doctorats no serveixen per a res! Sort amb les jornades i als qui sé que sou de per allí baix, a veure si us hi animeu!

Diumenge passat volíem fer una cosa diferent i vam acabar per protagonitzar un d’aquets nous anuncis de l’Ajuntament de Barcelona que fan tanta ràbia.

La idea era conèixer una mica més la zona del Fòrum i el 22@ per allò de conèixer la teva ciutat encara que només sigui per poder criticar amb coneixement de causa.

No espereu que faci un buidat d’impressions massa extens; tot plegat va anar bé per omplir el cap d’idees que ja aniran sortint de mica en mica.

Sí que diré de passada que el nou i flamant (i com no, polèmic) Parc Central del Poblenou ens va decebre força… Molt Jean Nouvel i tot el què vulguis, però el dia que deixem de fer el beneït contractant arquitectes pel seu nom i no per l’interès real del seu projecte tots en sortirem guanyant.

La setmana anterior érem al Parc de Capçalera de València amb una de les seves arquitectes i no hi ha color. Sense anar tant lluny, el Parc de Diagonal Mar de Miralles i Tagliabue tampoc és per tirar massa coets, però et deixa un millor regust d’ulls que el caríssim (sobretot de mantenir) i propagandístic encàrrec a Nouvel.

Deia abans allò del “Visca Barcelona” perquè ja d’entrada el nostre viatget per aquesta nova Barcelona el vam fer amb autobús, bicing, tramvia i metro… tot molt sostenible i correcte. També vam fer fotos a la nova arquitectura, vam veure els quilòmetres de platges de la ciutat plenes de gom a gom, vam al·lucinar amb la quantitat de blocs d’habitatge protegit a punt d’inaugurar (sí, se’n fa), vam comparar els voltants de la Mina d’ara i d’abans, i finalment ho vam rematar tot amb un aperitiu a una terrasseta de manual.

Vam acabar rendits, però sobretot vam sentir una vegada més aquesta endèmica sensació barcelonina de criticar mentre t’ho estàs passant de conya.

S’ha de notar que ICV gestiona Parcs i Jardins de l’Ajuntament de Barcelona…

Més enllà de revisar les prioritats de la vida ajudat pel primer bany de l’any i per unes sardinetes al Portitxol (una masia a l’Empordà sembla que també valdria), aquesta darrera estada a les Valències ha estat remarcablement profitosa.

D’entrada ens han regalat una bici plegable (que de moment no hem exportat a Barcelona per ser fidels al bicing), i també hem anat a una manifestació dos-en-una en contra d’una ordenança municipal anti rodes-sense-motor (bicis, patins i skates) i a favor dels drets als immigrants.

També he continuat comprovant en primera persona la supina ignorància del catalanet que va a València i, tot i que una cosa no tingui res a veure amb l’altra, he tornat a creure en la condició humana després de que un cambrer beirutí fes mans i mànigues per tornar-me un iPhone oblidat a la finestra del seu bar.

Però segurament el què quedarà marcat amb més força en la meva memòria de plastilina serà el meu bateig antòniafonil. A aquestes alçades de la pel·lícula era gairebé de jutjat de guàrdia no haver-los vist en directe, però dissabte passat vam tatxar-ho de la llista.

Les crítiques les deixo pels especialistes musicals d’aquí i d’allà, només dir que tot plegat va ser bastant espectacular. L’invent aquest de l’acompanyament simfònic va funcionar millor del què m’imaginava, però per evitar que algú es quedés amb una sensació estranya, els Antònia Font acabaren regalant uns potents bisos d’escàndol sense l’ajuda filharmònica que foren, per durada i per coherència de temes, tot un segon concert.

En fi, anem acumulant punts positius, que quan vinguin maldades bé haurem de poder compensar…

Repetim escapada però no cal repetir post, ja està tot dit…

Vaig conèixer Pasqual Maragall a Nova York i, tot i no ser massa mitòman (ni militant), vaig quedar tan impressionat que vaig acabar per iniciar una petita sèrie de posts homenatge.

Ahir, veient-lo en la presentació de la seva darrera utopia vaig tornar a reviure la narcòtica sensació de trobar-me davant d’un personatge excepcional, una d’aquelles desconcertants persones que sempre semblen anar un pas endavant de la resta de mortals. Mavericks en diuen els ianquis; bona paraula.

Com que la recerca sobre l’Alzheimer em toca conjugalment de ben aprop, sóc capaç d’intuir el factor bogeria d’una iniciativa que podria comparar-se a voler omplir una piscina olímpica amb un comptagotes. Però aquesta aparent bogeria d’algú de gairebé setanta anys trobo que és una lliço per tots i que no ens ha de deixar indiferents.

I és que, el què deiem, en Maragall és gat vell: el seu gest perpetuarà la seva memòria encara que ell l’arribi a perdre.

Aquestes dues setmanes de feina han estat molt carregades i molt intenses. Hi ha hagut moments bons i altres de bastant lamentables, però, tot i que la temptació d’utilitzar el blog com a teràpia laboral és molt forta, m’estic resistint a exterioritzar la ràbia d’haver viscut en primera persona diversos episodis d’una misèria intel·lectual i humana que fa posar es pèls de punta.

Tot i que ja existeixen coses similars, algun editor espavilat hauria de pensar en publicar una sèrie de relats més o menys anònims d’aquestes misèries de feina. Un PostSecret laboral triomfaria.

Ahir algú es preguntava què coi era el “café limpio 100%”. Avui he vist que la moda avança; una cadena de pizzeries m’ha sorprès amb un “100% nostre” que, la veritat, no sé a què es refereix.

La pizza no pot ser perquè seria “nostrA”… Potser es refereixen a que menjar pizza “és molt nostre”, però potser és massa forçat. Més idees?

M’inclino més a pensar que algun estudi de màrqueting ha descobert que l’ús de la forma “100%” funciona a nivell comunicatiu independentment del què faci referència.

És igual que diguis 100% nostre que 100% limpio que 100% futbol, el què importa és que le tema 100% quedi clar.

Així t’assegures que la gent se’t miri el cartell i, amb una mica de sort, que algun blogaire es faci ressó de la teva marca.

Si a la novel·la de Néstor Luján que acabo de recuperar de casa ma mare la Rambla feia baixada, l’altre dia vaig descobrir que han canviat les tornes i que ara La Rambla, en realitat, fa pujada. M’explico.

A hores d’ara qualsevol persona, barcelonina o no, amb un mínim de cultura coneix les diferencies fonamentals entre La Rambla (també coneguda per Les Rambles) i La Rambla de Catalunya.

No voldria allargar-me massa, així que, simplificant una mica, em limitaré a recordar que l’origen d’aquesta diferenciació es troba en el propi naixement de la Rambla de Catalunya i del conjunt de l’Eixample a finals del segle XIX.

És aleshores quan la puixant burgesia industrial catalana troba en l’elegant quadrícula de l’Eixample l’espai ideal per mostrar la seva opulència de nou ric (d’aquí l’excés llampant i exhibicionista del Modernisme) colonitzant una terra verge que res tenia a veure amb una Ciutat Vella bruta, fosca, medieval i (excessivament) popular.

Des d’aleshores els dos mons han viscut remarcablement separats i han reforçat el caràcter diferenciat que fa que, gustos a banda, tots tinguem clar que no és el mateix passejar per un lloc que per un altre.

Darrerament, amb l’auge del turisme, aquesta tradicional diferenciació de les dues Rambles s’ha fet més evident que mai. És una obvietat dir avui que La Rambla simplement ha deixat de ser una opció d’esbarjo viable per tots aquells de nosaltres amb un mínim de pudor estètic.

Però, com deia al principi, tot això està canviant. En un canvi d’hàbits una mica inquietant, ara és fàcil veure els temuts barrets mexicans i les multicolors samarretes d’equips de futbol assegudes a les terrasses, no de La Rambla, sinó de la Rambla Catalunya. Sospito que aquesta és una tendència imparable, d’entrada perquè molts d’aquests turistes que caricaturitzo poden ser horteres, però tampoc tontos del tot, i posats a que et clavin 8 euros per una gerra de cervesa, millor pagar-los per seure en un ambient agradable i elegant en comptes de fer-ho a una macro llauna de sardines ordinària i ramblera.

Ara bé, és molt fàcil caure en el recurs fàcil de criticar a aquesta espècie d’alien invasor que ara resulta ser la font de tots els nostres mals. Per començar el turista no fa res més del què fem nosaltres mateixos quan fem fotos embadalits a Times Square (canvieu samarretes de futbol per samarretes I love NY) o quan naveguem apilotonats als Bateau-mouche del Sena buscant ansiosament el pont on es va matar la Lady Di.

Aquest canvi de tendència de la Rambla de Catalunya és imparable també per culpa nostra. Digues-li Rambla de Catalunya digues-li Barcelona en el seu conjunt, però si tu (per exemple) tens un establiment de restauració i optes per abandonar la teva oferta tradicional per llançar-te al caler fàcil de la Sangría, les tapas, les bravas i la tortilla española, després no llencis pilotes fora quan el xabacanisme i el pan para hoy hambre para mañana truquin a la teva fins avui distingida porta.

La Rambla doncs, amb tot el que significa, puja, i amb ella puja un meravellós exemple de responsabilitat col·lectiva en la definició de la nostra ciutat. Podem culpar al turisme, però la direcció amb la que volem que es mogui el nostre entorn de vegades la determinen gestos tan senzills com l’anònima tria de paraules de reclam en una pissarra de restaurant.

Hi he estat pensant i em costa trobar una manera més trista de tornar a escriure al blog que aquesta.

Però què voleu? El meu barri s’ha omplert d’una marea de chikilicutrisme i, en comptes de deprimir-me, he decidit fer cas i aprofitar-la per trencar aquesta meva sequera blogaire.

El primer avís ha estat al Mercat, on un espavilat peixater també ha volgut aprofitar que el Pisuerga passa per Belgrad per innovar entre la competència i oferir un pastís seragrafiat amb la cara de lluç del famós Rodolfo a tot aquell que es gastés 100 euros en género.

L’estratègia no semblava haver funcionat; a poques hores de tancar la paradeta, aquest entranyable peixater pioner ja regatejava per col·locar un deliciós milfulles de trufa a-l’aroma-de-rap que no acabava de quedar ben bé del tot en aquella estesa de peixots d’ulls brillants.

Però la cosa no s’ha acabat aquí; definitivament el nostre comerç detallista ha decidit fer front a la crisi tirant de màrqueting televisiu, perquè el que fins ara jo tenia per un dels comerços més venerables de la Carretera de Sants, m’ha sorprès ja del tot venent una reproducció de la guitarra Lucila feta amb coca de brioix. Ara resulta que no només per Pasqua fem la mona…

Em consta que com a mínim un destacat membre de la factoria El Terrat (autora del chiki-fenomen) és del barri, potser avui baixa al forn a comprar-se el berenar i en surt amb un crusanito dedicat sota el braç. Jo, com comprendreu, he resistit la temptació.